El Pou del Vernís. Coneixem les arrels d'Esplugues gràcies al Cristian Domínguez

Tot just aquest any, i durant el mes de març, la publicació del Grup d’Estudis d’Esplugues El Pou del Vernís farà tretze anys que els acompanya mensualment explicant-los anècdotes, relats i capítols de la història local d’Esplugues i dels seus voltants. Durant tot aquest temps, el seu butlletí informatiu sempre ha anat encapçalat pel mateix nom: el Pou del Vernís. Aquest topònim, ja desaparegut, és bastant desconegut pel jovent d’avui dia, però no tant per la gent gran d’Esplugues que molt possiblement el recordi arrelat amb un pou o cavitat que hi havia a l’antiga plaça de les Bruixes (actual plaça de la Mireia) prop de la Font de la Mandra, a la muntanya de Sant Pere Màrtir. Però, què se’n va fer del Pou del Vernís? Què era? I quin fou el seu origen?

Per trobar els possibles orígens del Pou del Vernís, ens hem de remuntar en el temps i anar cap al segle XIX (tot i que hi ha creences populars que parlen d’una existència més antiga). Durant aquest segle els inicis i desenvolupament de la Revolució Industrial en el nostre país, va fer que el camp de la mineria visqués un petit auge i que molts emprenedors busquessin terrenys on poder prospectar i buscar minerals amb els quals després poder comerciar amb la incipient burgesia industrial. Un d’aquests llocs fou la muntanya de Sant Pere Màrtir, que es creia que podia contenir grans reserves mineres. En aquest context, trobem una gran documentació de registres d’obertura de mines, sobretot a la vessant de la muntanya que pertany al terme municipal de Sant Just Desvern. Alguns exemples de prospeccions mineres van ser: la mina de plom “La Perla” (1841) en terres del marquès de Villel, la mina de “varios metales” “Macisa” en el torrent de Can Fatjó (1842) o la mina de plom “Fonógrafo” registrada per Joan Litrán González l’any 1878, etc. Però, de totes aquestes mines, la més important, pel que fa al temps de durada de l’explotació, fou la mina de coure “Ventura”, registrada per Antoni Rivas al gener de 1861 en terrenys del marquès d’Almenara Alta. Aquesta mina, que inclús va arribar a exportar a països estrangers com Anglaterra i Bèlgica, cap a l’any 1869 ja no tenia activitat extractiva i cap al 1886 va ser tancada definitivament amb un deute contret amb Hisenda de 1.028, 95 pts.

Però, malgrat tota la documentació que hi ha sobre l’activitat minera de Sant Pere Màrtir, en cap lloc surt esmentat el nom del Pou del Vernís. Això es degut, segurament, a que aquest topònim era un nom popular que la gent li donava a aquesta cavitat (era coneguda com la “cova del poble”). L’any 1970, l’agrupació santjustenca GERP (Grup d’Espeleologia Rats Penats) va fer una petita expedició a dins el Pou del Vernís que donaren dades molt interessants. La cavitat tenia forma d’embut amb una rampa de 40 graus d’inclinació i es trobava plena d’enderrocs, fruit de les obres existents en aquell anys de l’actual Club de Tennis Ciudad Diagonal. Dins la sala s’intuïren el que podia semblar els inicis d’unes galeries que portarien a nivells inferiors i a les parets encara hi havia rastres de vetes de pedra galena (=sulfur de plom. D’aquí el nom popular de vernís). Aquestes rastres ens podria fer pensar que potser, degut a la proximitat geogràfica i a la coetaneïtat en el temps, podrien haver estat proveïdes a la Fàbrica Pujol i Bausis d’Esplugues. En total, la cavitat feia 19.50m de profunditat. L’any 1971, degut a les obres abans esmentades, el pou fou tancat definitivament.

D’altra banda, Juli Ochoa, un dels membres del GERP que va fer aquesta exploració i que lluità fins al final per evitar el tancament del pou, creu que per les grans dimensions de la cavitat i comparada amb la resta de prospeccions mineres dels voltants (bastant més petites) el Pou del Vernís podria ser, en veritat, la mina “Ventura”.

Cal esmentar també que, com a “cova del poble” que era, el Pou del Vernís no queda exempt de llegendes, tal i com ens explicava Manuel García Grau, el 23 de novembre de 1961, a un article de La Vanguardia sobre Sant Pere Màrtir “[...]del cèlebre Pou del Vernís contábanse leyendas asociadas a la invasión napoleónica[...]” com la que explica la caiguda d’un genet amb el cavall dins el pou, que segons versions diverses no se sabia si era francès, espanyol, carlí o liberal.

Finalment, malgrat totes les mines que es van registrar a Sant Pere Màrtir, l’activitat extractiva no va durar molts anys (l’última data del 1922, una mina de ferro anomenada “Maria Juanita”) ja que la majoria de prospeccions fracassaren i les que no, donaren poca quantitat de materials minerals. L’únic resultat de tot plegat fou una muntanya plena de pous i cavitats, com el dissortat Pou del Vernís.

Cristian Domínguez Bolaños

Historiador

           

BIBLIOGRAFIA

-          SECCIÓ EXCURSIONISTA ATENEU SANTJUSTENC nº65, gener-febrer 1972. “Adéu a un vell amic”. Juli Ochoa.

-          SECCIÓ EXCURSIONISTA ATENEU SANTJUSTENC nº114, gener-febrer 1981. “Què era el Pou del Vernís?”. Juli Ochoa.

-          MISCEL·LÀNIA D’ESTUDIS SANTJUSTENCS II, Sant Just Desvern 1990. “La mineria extractiva a Sant Just Desvern”. GERP (Grup d’Espeleologia Rats Penats).

-          LA VANGUARDIA. Manuel García Grau: “Crónica de Sant Pere Màrtir” pàg. 44 (23/11/1961)