La nissaga dels Bertrand a Sant Feliu

Manuel Bertrand Cortalé, nascut el 18 de març de 1807, la seva esposa Antonia Salses i els seus cinc fills, procedien de la Roca de Alberas, comarca del Vallespir (Catalunya Nord). 

El 1846 es van establir a Molins de Rei, on va obrir una petita fàbrica de mocadors i estampats a mà. Part dels beneficis es van destinar a la compra de terrenys, alguns localitzats a Andalusia, destinats al cultiu de cotó. En aquesta primera expansió, s'instal·la a Sant Feliu de Llobregat l'any 1860, després de la compra de la finca Panyella venuda per Anna Camprubí vídua de Gines Panyella un any anterior. Aquesta finca es situa entre la Riera Pahïssa i el Camí ral, a més d'estar situada sobre el canal de la infanta. 

Referint-me als terrenys que adquireix a Sant Feliu de Llobregat en 1859 va decidir construir la

primera fàbrica que es dedicarà exclusivament al tissatge del cotó. Amb el seu germà Joan Miquel, van aportar 684.510,43 pessetes per fundar l’empresa.  Els industrials escollien un lloc per assentar la seva industria per dos motius: el sector econòmic i el social. La possibilitat de disposar de mà d'obra poc influenciada per les idees del moviment obrer, esdevé un dels principals incentius per a la instal·lació de les noves indústries. Posteriorment es vinculen al oci va ser un dels socis fundadors del Casino de la ciutat. 

 Cinc anys després, Manuel li compra la fàbrica al seu germà per 274.000 pessetes la modernitza incorporant la força motriu del vapor l’any 1873 – l'electricitat no arribarà fins el 1913-. Va anar incorporant noves seccions: màquines de filar (1874), el tissatge (al 1875) i els telers. De tal manera que a la fàbrica es feia tot el procés productiu.

En la mateixa fàbrica Bertrand succeeixen fets de caràcter social i reivindicatius com al 1872 es produeix una vaga obrera a la fàbrica. I com en aquest període hi actua una cèl·lula de la Internacional amb una amenaça de mort al Amo de la fàbrica. Finalment no va passar res. Per iniciativa de Manuel Bertrand  el 1874 es van projectar els primers habitatges pels obrers de la fàbrica tèxtil els carrers de Santa Maria i Sant Antoni. Al 1884 mort el patriarca de la família i la fàbrica passa  a la seva dona i fills.

Joan Bertrand i Salses, es el continuador de la producció tèxtil, demana a Gabriel Borrell Cardona projectar els coneguts “Pisos Bertrand” entre 1922- 1925 la seva idea es engrandir el límit de la fàbrica com a lloc de treball. La interpretació que s´ha donat es l’adaptació de les colònies industrials de la part alta del riu Llobregat amb una clara intenció de protegir i aconseguir una moderació de la classe obrera. Les queixes dels obrers es que no hi tenien aigua corrent i el lloguer era entre 40 i50 pessetes.

Josep Bertrand  i Salses, es dedicarà al negoci immobiliari i automobilístic va presidir el RACC entre 1918 i el 1922, i creà els Jardins del Turó Parc.

Manuel Bertrand i  Salses, el fill gran va ser desheretat i trencà la relació amb la família es va casar amb Flora Serra, filla d’Eusebí Serra i Claròs, propietari d’una fàbrica tèxtil a Manresa. L'aliança de les dues famílies va donar lloc a l’empresa Bertrand i Serra, una de les més importants de Catalunya, amb fàbriques a Manresa, Sant Fruitós de Bages i Barcelona. El continuador de la nissaga va ser Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), un dels grans industrials del moment, propietari també de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló a partir de 1943 i de la Torre i finca de la Ricarda al El Prat de Llobregat que la converteix en una empresa agroalimentària dedicada a la producció de llet de vaca al 1889. Una altre empresa es la sucrera del Segre a la Noguera i finança la línia de tren Balaguer- Mollerussa.

El seu fill Eusebí Bertrand i Serra adquireix al 1920 la fàbrica d’estampats Ricart, situada al Poble Nou, que passa a convertir-se en Hilaturas Ricart nom que mantingué fins al 1940 que passà a convertir-se en Bertrand y Serra.  El fill d’aquest Manuel Bertrand i Mata fou president de la Caixa de Jubilacions i  Subsidis dels Treballadors de la Indústria Tèxtil. El 1963 va ser President de la Catalana de Gas i Electricitat, i va ser conseller del Banc d’Espanya i del Banc Hispanoamericà.

Bibliografia

Retuerta, M. Luz (2002) Sant Feliu de Llobregat Identitat i Historia

 Morales, M. Luz  (2008) El Vol de la llençadora

 Campillo Lopez, Sonia (1995)  Sant Feliu de Llobregat: la ciutat textil